LA REVÀLIDA DE LA REMEI

La Revàlida de la Remei

A Remei Alçamuscles no li agradava el café. El sabor amarg li deixava un solatge permanent en les papil.les gustatives durant dies, i no podia concentrar-se en una altra cosa. Ara que el seu fill havia complert  19 anys i que assistia assíduament als seus quefers diaris en l'honorable feina de cambrer, la cosa havia canviat. No li llevava la son, i fins i tot el sabor havia sofert una estranya metamorfosi en el seu paladar. El que no li treia la son de cap de les maneres era el seu passat mesinfot que li havia suposat que al poble li atorgaren el malnom amb el qual a hores d'ara era coneguda des del Carraixet a la sèquia de Vera.

No feia massa anys, quan el fill en tenia nou, era coneguda en el seu entorn d'amistats per ser una de les més abstencionistes actives que s'ha conegut en les rodalies. No votava en les eleccions, ni en les generals, ni en les autonòmiques ni en les locals. "Això pa que?" i "Tots són iguals" eren les frases que més repetia en les trobades obligatòries a les que assistia a l'hora d'arreplegar el fill de l'escola. Els altres pares i mares sovint la intentaven motivar, convidant-la a una manifestació pacífica (la que fóra) on es protestava per algun dret qüestionat, o per alguna llei injusta que els partits conservadors havien convertit en legal. Mai no es mullava. El  seu conformisme passiu contrastava amb el seu caràcter rebel i xerraire. Tot era teoria. Volia arreglar el món i la societat però sense deixar d'alçar aquells muscles que li havien valgut el bateig de l'enginy implacable del poble: Alçamuscles.

Deu anys després d'aquella desídia, el seu penediment de poc li valia. El seu fill, demostrat alumne brillant en gairebé totes les assignatures, amo de notes excel·lents durant tots els cursos de l'ensenyament obligatori, ara, per culpa d'una Revàlida absurda i ineficaç, recuperada franquístiscament pel partit polític que recorda massa sovint les formes d'una dictadura falsament soterrada, ara s'adonava que era tard. Un examen, un senzill exercici li ho va tirar tot per terra. Una Revàlida No Vàlida que sols perjudica els fills i filles de les classes pobres o sense recursos econòmics per poder fer els estudis en línies privades, la bestreta d'una societat que comença a empényer les ments brillants però pobres als racons laborals més elementals, igualment dignes però d'evident infrautilització de persones vàlides per a professions més sofisticades.

Remei Alçamuscles va repassar aquells anys, on el poble es mobilitzava, es manifestava, protestava, cridava.... I fent un exercici de memòria com mai, va recordar que no estava sola en aquells dies de passotisme, que els i les alçamuscles n'eren més dels que ells volen i diuen.

Remei no va poder deixar notar com una llàgrima li regalimava fins als llavis.  Aquell reflexe natural del seu cos li va fer entendre que era tard, que ja no hi havia remei. Sols Alçamuscles.

                                  

CANTEM VALENCIÀ

CANTEM VALENCIÀ

Després de llegir l'article CANTEM VALENCIÀ, però parlem castellà, la veritat és que m'he sentit un poc trista. En cap moment el qui el subscriu cita expressament el nom de a qui va dirigida la primera part de l'escrit. Però no és gens difícil encertar que parla de l'organitzador de l'acte dels passats 6 i 7 d'octubre al Teatre Principal de València, Lluís Miquel Campos. Em pareix injust perquè a més de ser un dels incansables defensors de la cançó en valencià durant gairebé tota la seua vida, té el valor afegit de ser castellanoparlant . A més a més, durant la seua carrera discogràfica, ha tingut la possibilitat d'anar-se'n a Madrid, on segurament li esperava una vida professional amb més ingressos econòmics i probable ressò, i en canvi li va resultar més atractiu quedar-se al País Valencià, on la lluita era diferent però més gratificant. En 1970 fundà "Novimag" la primera empresa productora audiovisual de València. I en 1977 el primer estudi de doblatge "Estudis Tabalet". Impulsor de l'empresa productora "Adi Produccions" especialitzada en espectacles teatrals i musicals. Director de la discogràfica "Ànec Discos", ....

A més de cantant i showman, productor musical i empresari, ara, als 72 anys ha estat capaç de dissenyar un gran espectacle de música en valencià.  I si totes aquestes coses sincerament no pesen més que el petit detall d'escapar-se-li alguna frase en castellà (que al cap i a la fi és la seua llengua materna), crec que la justícia té molts poros.

I probablement no hi haja paraules que l'hagen definit millor que les de l'article d'Abelard Muñoz, publicat en el 2013 a LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ..

LA PLAÇA DEL LLIBRE

La Plaça del Llibre: 

un projecte que no té preu

Passejar-se pel cor de València i gaudir de la concentració més gran que hi ha hagut mai de llibres en català al nostre estimat i maltractat cap i casal no té preu. La Plaça del Llibre ha celebrat enguany la seua quarta edició i els organitzadors l’han qualificada, en la cloenda, d’èxit rotund, tant pel que fa al públic assistent (més de cinc mil persones) com per la quantitat de llibres venuts (uns dos mil cinc-cents, més del doble que l’any passat).

Per descomptat, el canvi d’ubicació ha afavorit aquesta bona embranzida d’enguany. Per primera vegada l’emplaçament d’aquesta iniciativa ha sigut la plaça del País Valencià (altrament dita de l’Ajuntament), al mateix centre de València i a l’aire lliure, mentre que les anteriors edicions havien tingut lloc al hall del Centre Octubre, un lloc esplèndid però tancat i més amagat.

Vicent Penya amb la seua obra
INSÒLITA MEMÒRIA

Sens dubte, l’edició d’enguany ha servit per començar a guarir un mal endèmic que afecta generalment els escriptors valencians en llengua catalana: el de la invisibilitat. A més d’ajudar a fomentar la lectura en llengua pròpia, la convocatòria d’enguany ha acostat de la manera més directa i amable possible els llibres i els autors al públic valencià, on la participació d’editorials i llibreries ha experimentat també un notable augment en relació amb els anys anteriors. En la programació hem pogut trobar tota mena de presentacions i de signatures de llibres, a més d’espectacles musicals i d’animació infantil, amb un espai permanent dedicat especialment a la xicalla: “La Plaça menuda”.

La Plaça del Llibre és un projecte de l’Associació d’Editors del País Valencià, Acció Cultural del País Valencià, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el Gremi de Llibrers de València. Compta també, per primera vegada, amb la col·laboració de les institucions valencianes: la Generalitat, l’Ajuntament i la Diputació de València.

ACTE DE PRESENTACIÓ DE L'ÚLTIM POEMARI de FRANCESC MOMPÓ
D'esquerra a dreta:
Pere Bessó, Àngels Moreno, Francesc Mompó i Manola Roig

Amb una duració de quatre dies (del 20 al 23 d’octubre), la Plaça del Llibre s’ha acomiadat fins l’any que ve, però cal recordar que fins al dia 30 d’octubre podem assistir també al vestíbul del Centre Octubre a l’exposició “Nosaltres, les escriptores. Valencianes en el temps”. Es tracta d’una mostra en què tenim notícia de més de quatre-centes autores valencianes de tots els temps, en una mena de catàleg de totes les dones que, des del segle XV fins a hores d’ara, han escrit al País Valencià en totes les llengües i en tots els gèneres, i on es pretén, a més, ajudar a introduir la visió de gènere en els plans de promoció de la lectura que es dissenyen a les biblioteques i als centres escolars i universitaris.

ESTELLÉS 2016 TAVERNES BLANQUES

ESTELLÉS TAVERNES BLANQUES

La Festa Estellés és una idea original i intel·ligent de col·laborar en la normalització del valencià. Redordem que per culpa dels darrers 20 anys de govern autonòmic popular, no exagerem si diem que la nostra llengua ha passat d'estar en fase de recuperació a trobar-se en una UVI permanent. Pel que fa a Tavernes Blanques, els darrers 12 anys de govern local del mateix partit, ací els enemics del valencià no s'han quedat arrere. En les primeres edicions de la Festa Estellés, l'associació organitzadora (ÀGORA) se les va veure i desitjar per tirar endavant el projecte. Cal recordar que en una d'elles, se'ns va arraconar en el Passeig front a les Escoles de Primària, en un espai sense llum i allunyats del poble, com si es tinguera por a una contaminació cultural que poguera afectar a la resta dels habitants. 

I pel que fa a l'altra, l'organització i els participants (que no eren pocs) vàrem haver de desplaçar-nos a Alboraia, el poble veí, on sí que se'ns va oferir l'espai públic necessari amb tot de garanties i infraestructura escaient a l'acte. Aquesta vegada, i barrejant la mofa i l'alegria que malgrat la situació no es va escapar de la gent, vàrem batejar l'acte com ESTELLÉS A L'EXILI, 

i encara va ser més visible que no pas volien les gavines locals, en aprofitar el desagravi i desplaçar-nos a peu fins a Alboraia amb dolçaines i tabals. L'anècdota la va posar la policia local d'Alboraia, que va precedir la comitiva per evitar algun incident en el tram sense llum que hi ha entre els dos pobles, a més de controlar el trànsit fins a la plaça d'Alboraia, on es va fer l'acte.

Enguany la cosa comença a normalitzar-se. No sols l'Ajuntament esns va oferir una alternativa a l'espai públic inicial (era a l'aire lliure, i el cel amenaçava pluja), sinó que l'assistència va ser més nombrosa. 

Una cosa tan senzilla com la lectura d'un poema (alguns d'ells tan breus que li donava a l'acte un dinamisme inesperat) feia i fa que voluntaris i voluntàries, homes, dones, xiquetes i xiquets, regidors i regidores,.... posaren el seu petit gra de sorra a un acte que no obstant hauria de ser multitudinari.

Ningú no està obligat a l'assistència a l'acte, faltaria més. Jo mateix -amant i defensor radical d'una normalització de la llengua i la cultura que no arriba a la plenitud mínimament acceptable - sóc incapaç d'assistir a tots els actes culturals que s'ofereixen al poble o en la comarca. Sempre estan els imprevistos, el cansament, altres compromisos, qui sap si una pel·lícula que feia temps que volies vore, tal vegada una gerra de cervesa amb els amics, qui sap si discrepància personal amb alguna persona participant a l'acte, qui sap si alguna dolència de darrera hora, tal vegada no haver-se assabentat de l'acte, tal vegada confondre l'Estellés poeta amb aquell de les carns, evidentment alguns castellans no integrats, evidentment alguns valencians desintegrats,...... Jo tampoc no sóc perfecte. Però em costa creure que -malgrat la reiterada assistència acceptable- el lloc no estiguera abarrotat, amb cua per a les lectures, amb la nevera buida de begudes i amb la gent dreta per la poca previsió de cadires.

     

                                                  

Pel que fa a l'acte musical, el que es va oferir després de les lectures, va estar d'allò més emotiu. Va mamprendre amb la primícia d'un joveníssim Adam Hernàndez (11 anys), qui acompanyat de sa mare (Miry Giner, de CARRAIXET) va encetar el bloc melòdic de la nit amb una peça tendra i al meu entendre magnífica.

Acte seguit va ser l'espectacular cançó a cappella de Carme Giner, acompanyada de les seues  ties, mare i germana. La doneta ja s'autocatapulta als majors, anticipant amb  aquest tema el seu pas previsiblement imminent a un CARRAIXET gairebé migcentenari.

Tot seguit l'escenari es va omplir de gent:  dones, homes, xiquets i xiquetes, un violí, una guitarra, un saxo,..... El rebombori divertit que precedeix les actuacions del COR LLENARD GINER. Posicions per veus, detalls d'última hora, el cabell que molesta a punt de començar, la tos del públic que sembla recordar la carcassa d'exida enmig d'una mascletà.... I el silenci. Un silenci absolut, afavorit per l'absència de trànsit exterior. I tot d'una, l'execució impecable de tres cançons alegres, emotives, noves per al públic. A més de les habituals col·laboracions de solistes veterans (Mario Escuder, Vicent Penalba i Empar Brisa), als nous recitals s'incorporen novells amb veus dolces (Su Ferrando) i acabades d'arribar al grup (José Ponce).

Per a concloure l'acte, Eva Dénia (acompanyada de la violoncelista Merxe Martínez) va fer un repàs per la seua discografia. Amb cançons de diferents estils i instruments curiosos com una paella (de les de fregir, no les grans), no sols ens va oferir un final de vetllada perfecte sinó que a més va acompanyar cada cançó de comentaris interessants que ajudaven a descongelar l'ambient dels típics concerts en els que entre cançó i cançó sols se sent el soroll de la recol·locació del micro.

Va ser un divendres diferent. Cansat del treball setmanal, habitualment és dels dies en què el cos necessita la recuperació física que sols dóna l'inseparable sofà. Però amb aquesta excepció, els petits graons d'aquesta muntanya escalonada tan llarga que té la normalització lingüística, a poc a poc anem pujant-los i fent que cada vegada s'albire més a prop el cim.

LA DOCENT ANACRÒNICA

La docent anacrònica

El País Valencià és la terra de la gent que hi ha nascut i de la gent que hi viu.  Més de 5 milions de persones que formen famílies, les orígens dels quals poden ser des d’arrels valencianes, a moltes altres procedents de diferents punts de la geografia principalment espanyola. La llengua que llegiu, i que ha perdurat des del segle XIII de quan Jaume I va repoblar les nostres terres de gent procedent de Catalunya, ha perdurat durant aquest període tan llarg de temps, fins als nostres dies, no sols gràcies a la transmissió oral de les diferents generacions, sinó també gràcies a la literatura. Les diferents etapes en què ha estat maltractada i fins i tot perseguida –des de les greus conseqüències de la batalla d’Almansa fins a una dictadura de prop de 40 anys- no han aconseguit la seua desaparició. No obstant això, sempre ha estat pendent d’un fil, molt vulnerable als atacs exteriors i també interiors, dels mateixos valencians que l’han infravalorat, i no li han donat la importància i respecte que es mereix.

Després de tants anys de l’esmentada vulnerabilitat, semblava que amb l’arribada de la democràcia, la creació d’institucions territorials pròpies que defensarien millor que ningú el patrimoni cultural era el premi desitjat, perquè aquest gran canvi significava dues coses molt importants: la primera, la possibilitat que els nostres fills i filles per fi pogueren estudiar en valencià. Això havia passat de ser un somni a ser una gran realitat. La segona, la creació d’una ràdio i televisió (públiques, no cal dir-ho) en valencià. Pel que fa a la segona, hem vist que hem retrocedit en anys, per culpa de la pitjor gestió d’un govern autonòmic corrupte i gens valencià, ja que després de l’esforç en el projecte de l’ens audiovisual, estem com al principi. 

I pel que fa a la primera, episodis com els que vos contarem a continuació, posen en interrogant la capacitat d’una anterior Conselleria d’Educació que era capaç de donar el vist-i-plau a professors de química que no saben ni la fórmula de l’àcid sulfúric. Aquest exemple, per entendre el que passava en les proves de capacitació per a mestres que vulguen fer les classes en valencià, em preocupa d’una manera tan gran, que he arribat a pensar si no és millor fer les classes en castellà (com quan la gent de la meua generació anàvem a escola), que no ensenyar malament. Perquè posar-se davant d’una classe de 20 alumnes sense estar preparat o preparada per a executar la matèria és igual que l’exemple que vos he posat de la química. Com a pare, no estic tranquil de deixar la meua filla en les mans d’una mestra (o mestre) incompetent el gruix de matèries que requereixen el dia a dia d’una classe on se suposa que has de tindre els coneixements necessaris per ensenyar, no confondre. I amb aquesta actitud, la motivació que hi poden donar als alumnes  és nul·la.

Aquest dies m’he posat malalt. Malalt de llengua. En ple Segle XXI, en un Institut d’un poble de la nostra comarca,  en una classe amb xics i xiques de 15 anys (una edat en la que s’està a meitat de camí entre tindre les coses molt clares o necessitar motivació per crear-les), una mestra primitiva, torpall, taral·lirot i babau, i no apta per al càrrec, s’ha inventat una sèrie de raons per a desenvolupar les classes de tot un curs en la llengua a la qual no havia estat contractada, i a més a més, diferent a la que els propis alumnes havien elegit expressament. Afortunadament la cosa no li ha eixit bé. Una alumna valenta –l’única de la classe amb aquesta propietat- li ha plantat caara, fent-li una exposició intel·ligent dels drets de l’alumnat grapat a les obligacions de la mestra. La negativa inicial d’aquesta última, ofenent l’alumna valenta i atacant-la com si aquesta adoptara esta postura conseqüència d’una manipulació paterna o política, fins i tot m’ha fet arribar a pensar dues possibles causes. La primera ha estat la sospita de si algun partit polític deshonest encara que popular, havia infiltrat la docent inútil per desestabilitzar el sistema educatiu en valencià, i començar a crear fissures que a poc a poc aconseguirien que els nostres fills i filles col·locaren la llengua en “una cosa d’estar per casa”. I la segona desplaçant el personatge en moltes dècades enrere, farcit d’anacronisme, ancorat en un passat on la intolerància era més habitual, on la  seua actitud primària i primitiva l’hagueren calcat a personatges cruels com alguns mestres que coneixem els i les que vam viure el final de la dictadura..

Personalment jo he tingut molts bons mestres. Per a les meues sensacions: uns segons pares, de qui vaig aprendre no sols coneixements sinó valors que m’han acompanyat per sempre. I això és el que afortunadament ho són la majoria. Malauradament, la indivídua que ocupa el nostre relat serà recordada tan sols pel seu comportament autoritari, aprofitant-se de la suposada superioritat que li atorga el càrrec, per ofendre una llengua i un país i per humiliar una xiqueta de 15 anys, la qual afortunadament no sols s’ha sabut defensar sinó que a més a més ha aconseguit que la docent anacrònica haja rectificat.  I aquesta valentia de l’alumna s’ha vist incrementat de valor pel fet d’haver-se quedat totalment sola en eixa petita batalla, mirant com els silencis dels seus companys i companyes contradeien la idea d’un grup d’alumnes que havien elegit voluntàriament una opció que els agradava i interessava.

Llàstima no poder disposar d’una màquina del temps per poder catapultar aquesta mestra de tercera, per així satisfer les dues parts en litigi: les de l’alumna que ha sabut elegir les paraules escaients i posar contra les cordes de manera brillant les contradiccions de la seua oponent, i sobre tot les de la persona que ha nascut massa tard per a la seua ideologia, per a aquesta “docent anacrònica”.

Sumant coincidències amb sospites de manipulacions polítiques o ideològiques (o totes dues), en el mateix Institut varen ocórrer dos fets similars amb diferents mestres (perdó per l'acudit) i diferents alumnes. Tot seguint fem una transcripció del relat de les dues joves,  els noms de les quals no fem públics per raons evidents. Tampoc no direm ni el nom de l'Institut, ni del poble on està ubicat, ni els noms de les mestres (una altra vegada m'ha eixit l'acudit) ni el de les assignatures.

ELS FETS

INCIDENT Nº 1

Alumna de 15 anys

El primer dia de classe, la professora de l'assignatura X ens diu:

"Sois un grupo en PEV  (PROGRAMA D'ENSENYAMENT EN VALENCIÀ), no?",

I vàrem contestar tots que sí, però ella va continuar

 "Pues por motivos personales la clase os la daré en castellano, y los apuntes también en castellano".

 Aleshores jo em vaig alçar i li vaig dir que no, que nosaltres estàvem en PEV, i que ella tenia l'obligació de fer-ho tot en valencià, que per això li pagaven, que tinc el dret de sentir la meua llengua i no la que a ella li done la gana. La discussió va entrar en calent, però ningú de la classe no em recolzava.  Va continuar el diàleg més o menys així:

-Estamos en una Comunidad Autónoma donde hay dos lenguas oficiales, el español y el valenciano, y por eso puedo hablar en la lengua que yo quiera. Tú no puedes imponer tu lengua a los demás.

- Jo no estic imposant-la. Tu estàs sent poc professional, perquè estem en PEV.

-Per collons, no? Per collons!!

-Doncs sí.

-El problema de los nacionalistas es que intentáis imponer vuestra lengua a los demás.

Vaig pensar "Però esta tia que diu? Si és ella la que està imposant la llengua sense que  nosaltres ho vulguem".

-Aleshores, si ve un anglés a esta classe, tu li faràs la classe en anglés?

-Pues naturalmente. Yo he tenido alumnos ingleses y alemanes, y no he tenido problema en hablarles a ellos personalmente en su idioma.

-Sí, pero la classe la feies en castellà, no?

Després d'insults a la llengua i de descarregar tota la ira sobre mi, em vaig posar a plorar. Em vaig trobar que ningú NO em recolzava i que estava tenint una discussió forta amb una persona adulta. Aleshores va vindre a la meua taula i em va agafar dels braços. Em va fer molta ràbia perquè jo estava fent molts esforços per no plorar, però no vaig poder evitar-ho.

-Ves?  Yo no quería que pasara esto, porque estás llorando por tu lengua.

I amb un somriure falsament maternal, em va preguntar

-Quieres ir al lavabo?

-Si, perquè ja no vull sentir-te més.

I la vaig deixar amb la paraula en la boca mentre eixia de la classe.

Al cap d'una estona va aparéixer pel bany una companya meua amb uns mocadors que li havia donat  la mestra per  a mi, i vaig pensar que volia quedar bé amb mi i no sabia com.

Quan vaig tornar a la classe, encara estava parlant del tema, “menjant la bola” als meus companys i companyes. I vaig pensar que "s'estava passant  45 pobles", i estava argumentant raons que no tenien sentit.  Va explicar que havia fet una mena de votacions per vore quants alumnes volien que fera les classes en valencià (com era en la línia en què ens havíem apuntat). La sorpresa va ser que excepte quatre o cincs dels meus companys o companyes, la resta covardment no havia alçat la mà. Malgrat tot, finalment va accedir al complir en les seues obligacions i a partir d'aleshores, les classes varen ser en valencià. Un valencià pèssim, per cert, perquè jo flipava en colors de vore la quantitat de faltes d'ortografia que és capaç de fer per minut. Tota una MESTRA!   Confon el subjuntiu amb l’indicatiu (diu “tinguem” quan vol dir “tenim”, i fa unes traduccions lamentables com “llistos” en lloc de llestos). Aquests són només dos exemples, però....és la meua mestra!!!

De totes formes, el que més em va molestar va ser l'actitud de la majoria dels meus companys i companyes. El seu silenci era conseqüència de l'actitud regnant en gran part de les aules: quan algun professor o professora en PEV, pregunta si pot parlar en castellà, ningú no es molesta en rebotar-se i reclamar els drets adquirits en apuntar-se en aquesta línia d'ensenyament.

D'altra banda, la por a represàlies que m'havia envaït en les reflexions durant l’incident del primer dia,  va ser tota una realitat quan dies més tard es va acarnissar amb mi després de la lectura d'una redacció que m'havia jo currat molt bé sobre la igualtat entre sexes. No va desaprofitar l'ocasió per dir-me coses com

- Yo quería una redacción, no un mítin.

I, essent una dona, va arribar a dir coses com aquestes

- Ves? Yo no quería eso. Me has dicho las desgracias que le han pasado a la mujer a lo largo de la historia.

"Et sembla poc?" - vaig pensar-. I va continuar.

-La verdadera razón por las que se considera inferiores a las mujeres es porque tenemos la regla, el embarazo y el parto.

Només tinc 15 anys, però ja sóc capaç d'adonar-me que si a persones com aquestes, un tribunal acadèmic ha donat un títol per exercir la professió, i ensenyar.... anem arreglats i arreglades!

INCIDENT Nº 2

Alumna de 12 anys

Només començar el primer dia de classe, la professora de l'assignatura X, ens parlava la meitat en valencià i en castellà. No sé si perquè es va adonar de la meua cara de sorpesa o què, però de sobte va dir:

-Em permitís hablar en castellano.

Jo em vaig alçar ràpidament, i amb educació li vaig dir alt i clar:

- No

Jo ja venia preparada per l'incident similar que havia tingut la meua germana uns dies abans, encara que amb una altra professora. I m’havia promés a m i mateixa que no demostraria feblesa, és a dir, que vaig uns esforços enormes per no plorar, davant de l’abús d’autoritat de què estava essent víctima. Així que vaig afegir:

- Estem en PEV, i estàs obligada a fer les classes en valencià.

Ella, molt molesta, va remugar

-Por culpa de esta niña, me toca hablar en valenciano. No se me da muy bien. Pero bueno, qué vamos a hacer.

Va continuar les classes amb el pitjor valencià que he sentit mai (ara no sé si ho feia a posta). Al cap d'una estona, va alçar la mà un xiquet, qui li va fer una pregunta en castellà. La professora no el va deixar acabar, i va dir amb molta ironia i mala bava:

-No lo digas en castellano. Primero le preguntas a tu "amiguita" si puedes hablar en castellano.

Tot açò ho va dir amb molta sorna i intentant humilar-me.

Les classes han continuat amb normalitat, i espere que la mestra en qüestió no s'aprofite de l'ocasió per a utilitzar la seua superioritat en l'aula i convertir l'incident en una guerra particular.

Ara ix a la llum l'estratègia del Partit polític que ha intentat desnonar la nostra llengua, facilitant títols de saber als que no saben. Afortunadament fets com aquests ens tornen el somriure de la normalització, gràcies a alumnes com les protagonistes dels incidents, que no es deixen intimidar ni tan sols per una mestra, quan la raó els dóna la força per rebatre arguments que amb els necis i nècies són fàcils de desmuntar. 

Als governants d'eixos fatídics 20 anys els ha eixit malament la jugada, perquè han atorgat poder acadèmic a una colla de taperots;  tan taperots que fins i tots els nostres fills i filles de menys de 15 anys són capaços d'acorralar-los verbalment.  

CANTEM VALENCIÀ,

però parlem en castellà

Bé, podeu dir-me radical que ho admetré. Si radical és estimar la llengua i tindre un concepte de la normalització que no passa per obligar a parlar en valencià a ningú però que em sorprenen certes coses com la que vos contaré, alehores redefinirem als diccionaris el significat de la paraula. O tal vegada no.

Ja ha passat més d'una setmana dels dos concerts al Principal, els de CANTEM VALENCIÀ. Com que aquest blog no està fet amb professionals de la informació, sovint la notícia perd actualitat. No obstant, juraria que aquesta no n' ha perdut pas.

Vaig tindre el privilegi d'assitir a un assaig general, el dia abans de la primera actuació. Entenc que hi havia tècnics que s'expressen millor en una altra llengua, i més si estan envoltats d'artilugis dels quals costa suor trobar la traducció, i que en els moment d'estrés pre-estrena, la fluïdesa verbal és imprescindible per frenar l'avanç inexorable dels minuts. Però -i em mossegue amb ràbia la llengua per no dir noms- em costava creure escoltar un mite de la Nova Cançó i de l'espectacle, defensor en el seu quefer artístic des de fa moltes dècades de la llengua (i el que això comporta) i de la cultura (i del que això comporta) expressant-se en castellà (legítimament però contradictòria) en els preparatius i els assajos, donant ordres ací i allà, envoltat de l'exèrcit que prepararia els dos recitals.

Bé, podeu tornar a dir-me radical que ho admetré. Però a mi em semblava imaginar un líder d'alguna associació ecologista, exposant ací i enllà, en públic i en privat, les accions i solucions per un món més net i sa.... i trobar-me'l a la nit, abocant totes les deixalles particulars sense fer la selecció adequada per al reciclatge. O imaginava la científica mundialment coneguda per la seua defensa en contra del tabac, reccorrent ciutats i països, immersa en conferències i xerrades, i després buscant desesperadament en la tauleta de nit una cigarreta per encendre-la tremolosament abans d'obrir els ulls en l'alba d'un dia qualsevol.

Bé, ja m'heu dit prou vegades radical, i ho he assumit. Com en tot, és una opinió, i des d'aquest humil blog moltes vegades ens queixem i critiquem, sense que això puga trascendir a qui corresponga. O tal vegada sí.

D'altra banda, no tenim cap expert per fer una crítica musical sobre l'espectacle dels passats dies 6 i 7 d’octubre al Teatre Principal de València. Això sí,  d'altres criteris sí que en tenim afortunadament. I podríem començar per allò de "no hi eren tots els que són". Evidentment això seria impossibe en un show de dues hores. Però sí que em permetré -intentant no guaitar el cap des de la bassa de l'objectivitat- unes quantes suggerències. Qui sap si algú o alguna en podria prendre nota.

La meua edat es tradueix en un bon grapat d'anys assistint i escoltant música en valencià. En som molts (i moltes) que sovint cometem  l'error de prioritzar per sobre la qualitat musical altres conceptes o sensacions com per exemple que les cançons siguen en la nostra llengua i que el missatge porte un rerefons subtil i intel·ligent. Hem patit tants anys de censura i de giraesquena institucional i als mitjans que la Nova Cançó s'havia convertit en pa per a famolencs. I no sabíem vore sovint  només que el pa, i ens oblidàvem de multitud d'exquisideses musicals que anaven en el mateix fardell. Som terra d'artistes. I tant se val que dijous i divendres vàrem assistir a una barreja de cançons antigues, algunes convertides en himnes, altres de recents creacions que auguren no sols bell futur sinó consolidació de grups que estan molts anys en els escenaris.

I anem per parts. AL TALL ja s'havia retirat, però entenem que s'havia d'aprofitar el lloc i el moment. De fet, no sols varen obsequiar-nos amb dues cançons emblemàtiques (CANT DE MAULETS i TIO CANYA), sinó que a més Vicent Torrent pel seu compte (cantant COLOMA BRUNA en companyia d'Aitana Ferrer) i Manolo Miralles amb el seu nou grup MUSICANTS, varen ser les veus més presencials de l'acte.

El que no entenem -i reitere l'intent del meu punt d'objectivitat- és com CARRAIXET, amb més de 45 anys cantant en valencià, el grup que duu més temps als escenaris en actiu ininterrompudament de tots els Països Catalans, és reduït a la mínima expressió, executant magistralment la millor cançó de l'espectacle (MARIA, mig en francés-mig en valencià) però d'altra banda minimitzant el seu potencial tot arraconant les quatre germanes cap a uns lerés inacabables de reforç en una cançó del singular APA.  Supose, que no va ser una infravaloració del grup, però sí una infrautilització absoluta i equivocada. I més si tenim en compte la tercera generació (ELS PABORDETS), presents també a l'espectacle. A l'igual que els himnes que hem comentat abans, CARRAIXET també compta amb una cançó  "himne" de la qual s'ha fet una vídeoclip espectacular aprofitant la manifestació del 25 d'abril del 2014 (LES PARRANDES). 

No és qüestió de desmeréixer cap actuació ni cantant. Pel que fa a l’estructura de l’espectacle, la meua crítica és com la d’aquell que no para de remugar en un partit de futbol, donant ordres i suggerint jugades fins que el pare d'algun jugador es gira i li amolla el merescut "Baixa i juga tu, home, que ho faràs millor". L'espectacle em sembla que no va decebre ningú perquè va estar ben combinat entre les cançons i els vídeos, amb un Ovidi Montllor que semblava estar en directe quan la projecció impactava sobre la ballarina (Elena Lerma).

I seguim anant per parts. Com he dit abans, no tenim crítics musicals entre nosaltres, però sí sabem apreciar la qualitat d'un Rafel Arnalque va a més, una Aitana Ferrer excel·lent i una resta de participants (en solitari o en grups irregulars) que varen ser aplaudits amb més o menys força segons les edats o gustos musicals del públic.

No obstant, com que insistisc en la meua manca d'especialitat com a crític musical, i tenint en compte que al cap i a la fi varen ser unes nits molt especials, les companyes i companys de SENSPÈLS vam arreplegar algunes opinions de públic divers a l'eixida de l'espectacle, al vestíbul, on tots i totes les participants ens varen obsequiar amb la seua presència per poder intercanviar opinions i plasmar en alguna foto el record que més d'algú deu haver estat perseguint durant molts anys.

Aquesta és una selecció de les respostes d'espectadors i espectadores. Només se'ls va fer una pregunta: "Què t'ha semblat l'espectacle?"

FRANCESC, 44 anys, L'Horta Sud

"Jo m'he emocionat en moltes cançons, ho reconec.... Algunes ja estan passades de moda, dic jo que la gent jove no les sentirà, però jo de vegades em pose el CANT DE MAULETS a tota castanya en el cotxe i flipe, com si tinguera 20 anys" (I RIU)

MARTA, 29 anys, València

"Els meus pares sempre m'han portat de xicoteta a concerts, i moltes cançons les coneixia, encara que ja feia temps que no les escoltava. He sigut molt fan d'OBRINT PAS i m'ha entristist molt que no estiguen (sí, ja sé qua han plegat). Bé, sempre ens quedarà LA GOSSA SORDA!"

VIRGÍNIA, 57 anys, La Ribera

"A mi m'agraden tots, xe. He viscut uns temps on fins i tot et pegaven en l'escola quan parlaves en valencià. Les noves generacions no saben el que és això. Per tant, vore aquest espectacle que és un passet més en defensa de la nostra llengua, doncs m'ha agradat molt, sí senyor..."

JOAN JOSEP, 50 anys, Camp de Túria

"Jo estic molt enfadat amb Lluís Miquel. Sí, si, i publica-ho, eh? (ES DIRIGEIX A L'ENTREVISTADORA) Per favor. Sí, perquè després d'utilitzar Paco Muñoz per al vídeo, en la cançó del ROMANÇ DEL PENYAL, mira que no fer cap comentari.... I el tenia allí, en les butaques, en directe.... M'ha semblat que el Lluismi no ha estat a l'altura. Espere que si l'espectacle el repeteixen en algun altre lloc, que canvie algunes cosetes, no?"

SÒNIA, 16 anys, L'Horta Nord

"Jo estic molt ben informada gràcies a Internet i als meus pares, que tenen molta discografia en català. En general m'ha semblat tot molt bé. No sé què dir-te. La música sempre ajudarà a recuperar la llengua, no? Al meu col·legi les professores i professors fan faltes d'ortografia en valencià; la majoria no són gent que tinga vocació, ho fan i au.... No els he vist per ací, saps?"

REMEI, 72 anys, Camp de Túria

"Estic emocionada perquè no sé si tornaré a vore i a sentir coses com aquestes"

I quan va dir "sentir" vaig trobar en els seus ulls que no volia dir " escoltar" sinó tres universos més enllà.

- Segur que sí! -li vaig respondre-

Sempre em quedaré amb el dubte de si m'ho va dir per un hipotètic mal estat de la seua salut, o per un pessimisme conseqüència dels més dolents auguris que ens porta la política actual, amb les gavines convertides en voltors, emportant-se els diners a cabassos i sobrevolant la nostra terra, la nostra llengua i els nostres somnis.