CRÒNICA NIT LLETRES CATALANES

Nit de les Lletres Catalanes a València: 

lectors i autors com a protagonistes

Foto: Jesús Prats

La quarantena de persones que assistiren el passat 26 de gener a la novena edició de la Nit de les Lletres Catalanes vibraren de nou amb la nostra literatura més actual. Com en convocatòries anteriors, des de la seua creació per part del malaguanyat i polifacètic Simó Aguilar el 2002, les sales de la cafeteria de la Societat Coral el Micalet de València van ser-ne l'escenari d'acollida. 

A les vuit del vespre ja començaven a acudir a la cita els primers assistents, fins que cap a les nou, una vegada asseguts tots a taula, va encetar l'acte el presentador, Isma Sempere, en representació dels joves escriptors de la revista Gargots, que batejà la jornada com la "Gran Nit de les Lletres Catalanes". Tot seguit, Isma donà la paraula a la vicepresidenta pel País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Gemma Pasqual, la qual en el seu parlament va encoratjar els joves escriptors per un país i una literatura normalitzada en català. Després de demanar "l'empoderament de les lletres catalanes que es fan al País Valencià", va anunciar que durant el mes de febrer se li faria un gran acte d'homenatge a Isabel-Clara Simó al Centre Octubre organitzat per l'AELC, de la qual va recordar que recentment havia rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. 

Foto: Jesús Prats

Entre el públic assistent, hi havia una nodrida representació de les associacions valencianes més actives, com ara Toni Gisbert, secretari d'Acció Cultural del País Valencià; Vicent Moreno, president de la Federació Escola Valenciana; Tonetxo Pardiñas, president de la Societat Coral el Micalet; Enric Valero, coordinador de Ca Revolta; a més d'uns quants membres de la revista Gargots. També es va comptar amb la presència de l'escriptor i polític Josep Guia, de l'escriptora i llibretera Núria Cadenes, de la professora Maria Conca, del fotògraf Jesús Prats i dels poetes Abel Davila i Àngels Moreno.

Com en anteriors edicions, la Nit de les Lletres Catalanes va consistir en un sopar en què els mateixos autors presentaven les seues novetats, publicades durant l'any 2016 o en aquest 2017 de qualsevol gènere. Cada autor disposava de dos minuts per a presentar el seu títol, i era introduït pel conductor de l'acte. Durant la sobretaula, els assistents podien adquirir els llibres i demanar-ne una dedicatòria als autors, entre els quals hi havia: Manel Alonso, Francesc Bayarri, Carles Durà, Carles Enguix, Cristina Escrivà, Josep Ferrer Guzman, Roser Furió, Francesc Mompó, Vicent Penya i Josep Lluís Roig. La poeta Mari Carme Arnau excusà la seua assistència. 

Foto: Jesús Prats

Abans de les presentacions, Vicent Penya, com a membre de la Junta de l'AELC i amic de Simó Aguilar, va prendre la paraula i va destacar que "la nostra literatura, i, en concret, la literatura catalana que es cou al País Valencià té, com feia temps que no tenia, una vitalitat extraordinària i, en general, una excel·lent i envejable qualitat. Una qualitat homologable a la de qualsevol país del món."

La Nit de les Lletres Catalanes va ser una creació del malaguanyat Simó Aguilar, que organitzava des de l’associació cultural que ell mateix va fundar: el Club A la Nostra Marxa. La primera edició de l’invent data de l’estiu de 2002, però després d'uns anys en què s'havia deixat de fer, a causa del traspàs del seu promotor, el 2015 l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va reprendre la idea amb la col·laboració de la Societat Coral el Micalet, que cedeix l'espai, i la llibreria Fan Set, que s'encarrega de tenir-hi els llibres disponibles. Compta, a més, amb la col·laboració d'Acció Cultural del País Valencià i el patrocini de la Institució de les Lletres Catalanes.

Comptat i debatut, la Nit de les Lletres Catalanes és una ocasió perquè lectors i autors compartisquen una vetlada amb la literatura catalana més actual feta des del País Valencià com a gran protagonista. Una interessant trobada en què els autors esdevenen al mateix temps protagonistes i espectadors, i en què els espectadors poden conèixer de primera mà, com a lectors, les últimes novetats literàries en la nostra llengua.

EL PERILL DEL WHATSAPP

EL PERILL DEL WHATSAPP

Ara segur que em peguen. Qui pot estar en contra del whatsapp? Una ferramenta excepcionalment còmoda, senzilla  i a l'abast de pràcticament tothom. Una manera gairebé instantània de comunicació entre persones separades milers de quilòmetres (i sovint alguns metres, que jo també ho he vist). Intercanvi de fotos, vídeos, grups familiars i d'amics per a agilitzar les trobades i els esdeveniments. Aleshores, després d'aquesta retafila d'avantatges, per què és un perill el whatsapp?

A ningú que el trellat no li funcione, se li escapa que al País Valencià patim una manca de normalització lingüística que a hores d'ara ja deuria estar prop de la seua fi. Ens costa massa aprendre a escriure en la nostra llengua. Els i les que venim de generacions on l'educació era tota en castellà, a no ser que la voluntat d'aprendre haja sigut molt gran, trobem que -malgrat comprovar que molts i moltes llegeixen - agredeixen la llengua i la vista a cabassades. Sovint pense que una persona que acostuma a vore mil vegades certes paraules escrites correctament en valencià, no comprenc com no és capaç de retindre en la memòria les grafies.

D'altra banda, els nostres fills i filles, que tenen la possibilitat d'estudiar a les escoles en la nostra llengua (això és un luxe), gràcies al whatsapp, estem engegant a la quinta forca tots els esforços de la docència. He vist aberracions tan grans en whatsapp de grup que m'entristeix sobre manera quan comprove que en eixos grups sovint hi ha xiquets i xiquetes que encara estan en l'ESO (o pitjor encara: en primària). Estudiants de vuit, o catorze o quinze anys, als quals els costa recordar bàsicament les regles, i quan les tenen apreses per la proximitat d'un examen, de sobte algun dels seus grups de whatsapp comença a tirar fum...... i en un tres i no res es barregen en el cervell mil formes d'escriure una mateixa paraula.

Li he pegat moltes voltes per trobar una solució. I no és gens fàcil. A vore qui convenç  la nostra iaia de 70 anys, o el nostre oncle de 50, o la nostra cosina de 30.... perquè es pose a estudiar valencià. Arre gat! L'única solució passa per la conscienciació personal.  No crec que se li passe pel cap a alguna mare o pare, si en diversos whatsapps es començara a utilitzar les matemàtiques de qualsevol manera (2+2 hui són 3, demà 4 i despús-demà 5). Per exemple. O situar París enmig del Congo, o Nova York al costat de Màlaga. No fa gens de gràcia aquesta insensatesa . De la mateixa manera que ens alarmem i ho corregim perquè ens preocupa que el nostre fill o filla sàpiga sumar i restar, hem de tindre el mateix comportament amb el nostre millor patrimoni: la llengua.  

Aprofitem la capacitat del nostre cervell. Una paraula cada dia, i en els grups de whatsapp no tingueu por a corregir. I si algú s'ofén, tal vegada no estima tant la llengua.

L'any 2016, amb motiu de la presentació dels premis SAMBORI a Tavernes Blanques, vaig tindre l'oportunitat d'aprofitar l'esmentat acte per a intentar despertar les consciències pel que fa a aquest tema (En aquest enllaç es pot veure una interacció amb xiquets de l'ESO). Deia Joxean Artze: «Una llengua no es perd perquè no l’aprenguen els que no la saben, sinó perquè deixen de parlar-la els que la coneixen.». Aprofitant aquest aforisme, m'atreviria a dir que "una llengua no es perd perquè no s'escriga, sinó perquè qui no sap escriure-la, s'atreveix a fer-ho de qualevol manera".

No embrutem la llengua. Respectem-la!!!

LITERATURA I COMPROMÍS

El compromís polític en el món literari

Aquest és un dels debats pels quals sempre m’he sentit atret. No debades tinc fama de ser un escriptor que s’interessa tant, o més, per les qüestions polítiques com per les literàries. Però, com comprendreu, aquesta és una fama més o menys infundada. 

Tothom té un bagatge d’idees, una ideologia més o menys definida —alguns més «definida» que no «d’altres», sens dubte—, i fins i tot un menor o major grau de compromís polític. Només un matís: «compromís polític» no necessàriament significa «afiliació política». Es pot estar molt compromès políticament i, en canvi, com és obvi, no estar afiliat a cap partit.

Realment és curiós com la gran majoria dels grans escriptors de la literatura universal han estat d’una manera o d’una altra, directament o indirecta, relacionats amb la política. I no solament això, sinó que molts d’ells han estat perseguits, alguns han patit la prohibició dels seus llibres i fins i tot han estat amenaçats de mort per causes polítiques (o religioses, que en realitat no són més que una mena de causes polítiques disfressades de dogmatisme místic).

És el cas de Dostoievski, que, atret per les teories dels socialistes utòpics francesos, entrà en relació amb un cercle revolucionari; fou detingut, condemnat a mort i, en l’últim moment, indultat. O el cas de Tolstoi, escriptor rus de família noble que abraçà una ideologia cristianoanarquista i que acabà oposant-se a les formes de vida de la seua classe social. O del mateix Sartre, que va militar en el partit comunista francès, amb el qual va mantindre una relació de crisis i tensions reiteratives. De Gabriel García Márquez que, si no vaig errat, va estar estretament relacionat amb algun partit d’esquerres del seu país, fou un gran amic de Fidel Castro i va fer de mediador en el procés de pau de Colòmbia. 

De Milan Kundera, que va formar part del partit comunista txec després de la Segona Guerra Mundial; posteriorment va ser perseguit, patí la prohibició dels seus llibres, s’instal·là a França i actualment confessa que no és comunista. De Salman Rushdie, que va estar condemnat a mort pel fonamentalisme islàmic el 1989 en haver publicat la novel·la Els versos satànics; una novel·la, per cert, impressionant i deliciosa. I també tenim el cas —per contemplar l’altra cara de la moneda— de Vargas Llosas, que el 1990 es presentà com a candidat a president del Perú i a hores d’ara és una de les plomes més reaccionàries de l’espanyolisme excloent. I què cal dir de les dones escriptores actuals? De segur que, si algú fes una enquesta, la gran majoria d’elles es declararien fervoroses feministes, que per descomptat és una altra mena de compromís polític.

Aquest interès dels escriptors per la política, però, trobe que té la seua lògica i explicació. Els escriptors són persones especialment sensibles envers l’existència humana, tant individual com col·lectiva, i envers els problemes que arrossega l’individu, i per això mateix són uns éssers humans particularment susceptibles a qualsevol qüestió de tipus polític i social. 

I què passa als Països Catalans, o més concretament al País Valencià? Doncs que un dels compromisos polítics més importants de la nostra terra (d’una política mínimament nacionalista, evidentment) és la recuperació de la llengua pròpia, i aquest objectiu també és compartit, en menor o major mesura, per la literatura. Deu ser per això que el grau de compromís polític entre els escriptors dels Països Catalans sembla més alt que el d’altres contrades dels voltants? Possiblement. 

Al País Valencià tenim un cas paradigmàtic: un dels millors escriptors valencians del segle XX. Joan Fuster, és precisament un dels nostres literats amb un grau més elevat de compromís polític, fins al punt que és considerat, per molta gent, com el pare del nacionalisme al País Valencià. Ara bé, tal com a ell mateix li agradava afirmar, gran part d’aquest compromís estava motivat per la necessitat, perquè, segons deia, «algú havia de fer aquest paper».

Així doncs, la literatura i el compromís polític no tenen per què estar necessàriament units, però la història i l’experiència social ens confirmen que sí que hi ha una relació més o menys estreta entre tots dos aspectes de la vida social.

Al capdavall, ara jo formularia un altre tipus de pregunta: per tal d’exercir d’escriptor, és imprescindible tindre algun tipus de compromís polític, o si més no de sensibilitat política? La meua opinió és que en una hipotètica societat asèptica, sense gens de «color», l’escriptor, en certa manera, pot prescindir de la política; però en aquesta societat en què ens ha tocat viure, per sort o per desgràcia, trobe que és pràcticament inevitable, gairebé preceptiu.