VOSALTRES, ELS CASTELLANS

Vosaltres, els castellans

Què vos passa, castellans? 

Que vos passa amb la meua llengua quan no és la vostra? Què vos passa quan vos esforceu en la pronúncia de paraules angleses o franceses? 

Què vos passa quan col·loqueu els músculs de la cara en una posició entre impossible i còmica, i sou capaços de fer sonar un LOUVRE o un WYOMING ratllant la perfecció, aproximant-vos a l'accent de París o de Chicago? 

Què vos passa quan vos apunteu a classes d'idiomes, els practiqueu amb una freqüència baixíssima i no obstant sou capaços de recordar el so corresponent? 

Que vos passa quan viviu al País Valencià anys i anys, i castellanitzeu MASSAMAGREL o VILLAJOYOSA, menjant-vos la "l" del final i convertint els noms propis en caricatures sonores? 

Que vos passa, que no teniu el mateix respecte per totes les llengües, començant per la de la terra que vos acull? 

Per què em canvieu el nom, quan per escrit i de paraula estic fart de dir-vos que sóc Antoni i no Antonio, o Francesc i no Francisco? 

Per què que no li canvieu els noms a famosos i els anomeneu Miguel  Jackson o Joaquina Bassinger? 

Per què, després de sentir centenars de vegades Roig, Puig, Puçol, Sagunt, Vila-real, Peníscola, Vinaròs..... ens els canvieu per decisió unilateral per Roch, Puch, Puzol, Villarreal, Peñíscola, Vinaroz? 

És que nosaltres vos canviem els noms propis? 

És que al senyor Vicente o a la senyora Margarita, tots dos vivint a Alaquàs (per exemple) des de fa quaranta anys, però emigrants des de Castella, ens hi dirigim com Vicent i Margarida?

Què vos passa periodistes, polítics, metges, entrenadors esportius, ... que en la televisió, en entrevistes, en rodes de premsa, no sou capaços de dir bé Maragall, Borrell, Bellver, Boix, Casany, Bellreguard, Sabadell, Castelldefels, .... 

Què vos passa, després d'haver-ho sentit correctament desenes de vegades? Heu fet una carrera, sabeu idiomes, pronuncieu noms de medicaments i malalties i jugadors i ciutats estrangeres.... tot molt més impronunciable, i no sou capaços de respectar el so de paraules més senzilles que Hug Grant, o Borussia Monchengladbach o Arnold Schwarzenegger?

Un ignorant del meu carrer, que es passa el dia al bar i amb moltes forces és capaç de llegir el diari (les lletres grans i la secció d'esports, és clar) em va dir un dia que jo m'havia pres molt malament que em canviés el meu cognom  (Roig, per a detalls imprescindibles).

-"Yo lo digo como se escribe".

Difícil (o en la frontera de l'impossible) haguera estat fer-li entendre els sons de les llengües, les grafies, l'ortografia, les normes, .... Curiosa llengua, la castellana, que molts dels qui la parlen es pensen que és l'única a la qual un so correpon a una lletra, i no té excepcions ni regles. Es veu que no se'n recorden de les "u" mudes darrere "g" o "q" (guerra o queso). Per això, a aquest analfabet lingüístic li vaig fer la prova definitiva, agafant la pàgina esportiva del diari que estava llegint, i quan va començar a recitar els noms dels futbolistes estrangers que coneixia i que pronunciava a la perfeció, vaig pegar mitja volta i el vaig deixar lluitant contra el dolor de cap que li produïa l'única neurona que tenia.

Quan jo era més petit, la família es va traslladar a Andalusia per la feina de mon pare. Ell era de cognoms Mercader Valls. Doncs fins i tot algun director de col·legi, després d'explicar-li diverses vegades la pronunciació, sovint a mon pare li canviaven el sexe i el convertien en Mercedes Valle. Fins que en un d'aquells canvis, li van encertar el primer cognom, però al segon -com era habitual- li varen suprimir una "l".

-Sr. Mercader Vals

A la qual cosa, mon pare va contestar -resposta que es va convertir en habitual quan algú queia en aquest error-:

-De l'Emperador.

-Perdone?

-Vals de l'Emperador.

Ací al País Valencià no ens cal. Ni vals. Ni Emperador. Ni res que se li assemble.

CARRAIXET

CARRAIXET, pilar imprescindible de la nostra llengua

Al meu amic Pere sempre li passen coses interessants.

Ahir dissabte passejava de la mà del seu nou amor per la capital de la Plana. El parc Ribalta, gran i majestuós en ple cor de la ciutat, els inspirava un caminar romàntic, lluny de les presses i l'estrés de la setmana laboral.

Entre petjada i petó, van escoltar música de fons. Qui sap si la intensitat de l'amor que els havia units darrerament provenia de llurs pròpies ments, sincronitzant les notes en dos cervells farcits de desig. Però aviat van obrir els ulls en adonar-se que era música de debò, i a més  arrodonida amb plaer per la dolçor de la nostra llengua.

El meu amic Pere va identificar les veus:  CARRAIXET. El mític grup de l'Horta Nord, a cavall entre Tavernes Blanques i Alboraia, oferia el seu show infantil als espectadors i espectadores que aquell matí de dissabte s'havien animat a portar els infants a cantar i a ballar, a riure i a jugar. En defintiva: a passar-s'ho. bé.

El meu amic Pere està enomarat, però el seu amor  no coneix el grup, perquè no és de la nostra terra. Fa dos anys que va fugir d'una guerra injusta i cruel, deixant arrere tota una vida, esborrant de la nit al matí el seu futur i el de milers de persones. Va creuar la Mediterrània mig aixafat en una barca, va caminar hores i hores, amb els peus destrossats per la cruesa del camí. Però va tindre la sort de trobar Pere, el seu salvador i el seu amor.

Sense oblidar les seues arrels, va aprendre a estimar la terra que l'acollia. I ara Pere li explicava qui era CARRAIXET. Més de quaranta anys als escenaris. cantant sempre en valencià, defensant la cultura i els valors del nostre patrimoni a través de la cançó. I una sola família. Les germanes Giner, filles del fundador Lleonard Giner -malauradament absent ja per sempre- que des dels anys 70 han omplert places de poble, escoles, teatres,... Allà on calia. Allà on ho requeria la cojuntura cultural, de país, de fer costat, de fer força, de solidaridat. 

El meu amic Pere feia anys que no veia el grup. Fins i tot havia sentit que ja havien plegat, que havien seguit el mateix camí que molts altres. Però la sorpresa havia estat majúscula. No sols hi eren, sinó que hi seran. Per molts anys. A més de l'espectacle per a majors pel qual se'ls ha conegut durants tants anys, ara ofereixen el dels menuts. CARRAIXET AMB LA XICALLA és un format per a nens petis i grans. Un espectacle en què es recuperen cançons populars, adapatades i executades per  les quatre germanes. Que no oblidem que a més de cantar i ballar, toquen instruments musicals.

El meu amic Pere es va trobar de sobte cantant, rememorant unes cançons que havia escoltat quan era xiquet, cançons que complementen l'aprenentatge en valencià (paraules i expressions). Quin millor complement per a l'escola que CARRAIXET.

El meu amic Pere va aprofitar per saludar les quatre integrants del grup. Mari el va obsequiar amb un tros de coca en llanda, afegint (mentre li feia l'ullet), que per culpa dels preparatius, no havia tingut demps d'esmorzar. Eva li va dedicar un somriure valencià (com no sap fer-ho cap altra) mentre desava amb cura i delicadesa el saxo. Miryam, la rossa del grup, els donava les gràcies per la seua assistència mentre es fonia en un garbuix de cables i connexions sofisticades. I Vanessa, la petita del grup, no perdia l'ocasió de presentar-li la millor partitura que ha interpretat mai: el seu fillet de tres anys.

El meu amic Pere se'n va anar content, somrient, feliç, convençut de la possible normalització de la nostra llengua (això que fins i tot alguns organismes oficials asseguren que està aconseguit). Amb aquestes quatre xiques, la feina serà més fàcil i sobre tot més segura. Havia pagat la pena passar el cap de setmana a Castelló. Les coincidències no existien. La força invisible dels Estellés, Fuster, Ovidi,... i tants altres, l'havia espentat cap a la Plana aquell matí de dissabte. I en aquell parc havia vist l'esperança d'una lluita sense sang.

El meu amic Pere es va besar apassionadament amb el seu amor. I per un instant, sols una petita llampada als ulls, va pensar que si no li agradaren tant els homes, tindria una dilema molt gran amb quatre dones.

CONCERT PER A GOSSOS

Concert per a gossos? 

Cadascú al seu lloc!

Aquest diumenge a Rafelbunyol han fet un concert per a gossos, fantasia canina. Un projecte innovador, nou i molt ben acollit pels ciutadans i ciutadanes de Rafelbunyol.

Però aquest concert s’ha fet al parc del sector IV de 43.000 m2. L’entrada d’animals està prohibida i l’ordenança municipal de parcs i jardins també ho recull així. Fet que no ha provocat mai cap conflicte, ja que els propietaris dels gossos tenen un parc per a gossos i altres parcs i extensions obertes perquè puguen gaudir-hi.

Llavors què ha passat? Si al costat de la séquia hi ha un parc igual per construir on també podien haver fet aquest concert o a l’auditori, parcs oberts, parcel·les, milers de llocs...

El que ha passat és que el consistori és qui pot fer excepcions i aquesta vegada n’ha fet. Però no per la importància de l’acte per a gossos, sinó per l’acte polític que era. Una actuació gravada en vídeo i presidida per Ximo Puig. Per aquest motiu han fet l’acte al parc nou del sector IV. Un parc tancat un diumenge a la vesprada als xiquets per a fer un acte prohibit. Un parc on mai havien entrat animals perquè no podien.

Un parc nou, bonic, net, espectacular i l’orgull del poble que ha sigut utilitzat pel PSOE per a fer un vídeo, sense importar-los el que diu la llei. Perquè ells ho poden fer.

N’estic segura, que els gossets i gossetes que anaren al parc hagueren gaudit de l’espectacle en qualsevol lloc. Així el poble de Rafelbunyol tindria encara un parc nou, net i bonic i els gossos el seu concert i fantasia canina. Però cadascú al seu lloc.

Enllaç d'aquesta notícia al diari LEVANTE

JOSEP BUSTOS

Josep Bustos, exemple de qualitat humana 

El poble de Rafelbunyol està consternat amb la recent mort, succeïda el passat dijous 15 de setembre a la vesprada, de qui va ser regidor del Bloc, i posteriorment de Compromís, Josep Bustos. 

El col·lectiu de Compromís per Rafelbunyol ha emès un comunicat de condolença en el qual manifesta “el seu dolor per la pèrdua d’en Josep Lluís Bustos Mateo, militant del Bloc des de la seua fundació el 1995, regidor de l’Ajuntament de 2003 a 2011 i lluitador infatigable per les llibertats nacionals del nostre poble.”

Josep Bustos s’havia caracteritzat per la seua important tasca política, sindical i cultural. A més d’exercir durant vuit anys de regidor a l’Ajuntament de Rafelbunyol, havia estat clarinetista de la Societat Musical la Primitiva de la localitat i va destacar en la seua intensa defensa dels drets laborals dels treballadors com a delegat sindical de la Universitat Politècnica de València, entitat on treballava. 

El col·lectiu de Compromís continua dient en el seu comunicat: “El seu exemple i la seua qualitat humana ens inspirarà perquè no només ens deixa un company, sinó també un amic i un home bo.”

I després d’expressar el seu condol a la família, afegeixen: “Ens sentim afortunats i orgullosos per haver-lo tingut amb nosaltres. La nostra gratitud i el nostre homenatge a la seua memòria. Descanse en pau.”

El soterrar es farà dissabte 17 de setembre a les 13 hores a l’església parroquial de Rafelbunyol. 

LA CREU DELS CAIGUTS DE RAFELBUNYOL

LA CREU DELS CAIGUTS DE RAFELBUNYOL

                         

Qui haja vist o conega el panell ceràmic de la façana de l’església de Rafelbunyol —popularment conegut com “la creu dels caiguts”— sap que és un element il·legal d’obligada retirada, contrari a la Llei 52/2007 de Memòria Història. Aquesta llei regula que les administracions públiques prendran les mesures necessàries per a retirar aquells monuments commemoratius que representen una exaltació de la Guerra Civil. De fet, aquest símbol franquista és un dels pocs de les seues característiques que encara queden en peu a la nostra comarca.

En el Ple de l’Ajuntament del 25 de juliol d’enguany, els grups municipals de Compromís i PSOE votaren a favor de retirar el panell (8 vots), mentre que el PP i IDRA (Independents de Rafelbunyol) votaren en contra (5 vots). Segons declaracions d’alguns dels representants municipals favorables a la retirada: “Això representa una clara majoria a favor de fer complir la llei, una llei que pretén respectar l’esperit de reconciliació i concòrdia entre els ciutadans i evitar la permanència de qualsevol vestigi que puga ser causa d’enfrontament, greuge o ofensa al model constitucional de convivència”. Aquest fet ha motivat, d’una manera pràcticament fulminant, el trencament del pacte de govern que hi havia entre el PSOE i IDRA. 

Des del col·lectiu de Compromís de Rafelbunyol ens han recordat que, segons aquesta mateixa llei i basant-se en ella, l’alcalde, com a òrgan de govern de l’Ajuntament, tenia potestat per a poder retirar-la per motu proprio. 

Per altra banda, l’agrupació local del partit socialista, segons les informacions que ens han arribat, ha donat un suport unànime als seus companys de l’ajuntament ja que, segons ells, “el compliment de les lleis no és qüestió de pacte”. 

Aquesta retirada s’ha de realitzar, segons el dictamen del director general de Reformes Democràtiques, de forma professional per evitar el trencament del panell. Una volta fet, l’Ajuntament posarà el panell a disposició a l’associació dels familiars per a la seua custòdia. En cas de negativa, l’Ajuntament custodiarà el panell, que podria considerar-se bé patrimonial en el seu conjunt, com a part de la història del municipi, que s’hauria de conservar en la seua integritat amb vista a la creació d’un espai d’interpretació apropiat (Espai de la Memòria). 

Els grups municipals IDRA i PP, en canvi, es feren ressò de la proposta de l’associació de familiars, que consistia a eliminar del panell les “referències franquistes” i mantindre-hi el nom dels 39 veïns i veïnes assassinats al principi de la Guerra, tot al·legant que es tracta d’un record “estrictament privat”. 

Els favorables a la retirada, per contra, consideren que “la creu dels caiguts no pot considerar-se de cap de les maneres un record ‘estrictament privat’ ja que, tot i que es troba ubicada en una església, la seua funció no és altra que exposar-se públicament, i això ho ha fet durant un bon grapat d’anys, davant d’un dels carrers de més afluència de Rafelbunyol, el carrer Major. Per altra banda, en cap cas es proposa destruir-la o eliminar-la, sinó custodiar-la, ja siga de manera pública o privada. El panell és un conjunt unitari que té sentit com a unitat.”

I després afegeixen: “Si realment el que volen IDRA i el PP és considerar-lo com un record ‘estrictament privat’, es dóna l’oportunitat a l’associació de familiars de poder custodiar-lo ‘privadament’ en el seu conjunt.”

De fet, no és cap secret que al cementeri de Rafelbunyol l’associació de familiars ja disposa d’un mausoleu o panteó commemoratiu amb el nom dels seus familiars, del qual només hauran d’extraure la placa central que fa referència a la dictadura franquista. 

El col·lectiu de Compromís, a més a més, ens ha recordat que ja fa més de vint anys, concretament el 1995, va demanar la retirada d’aquest monument franquista mitjançant una moció al Ple de l’Ajuntament de Rafelbunyol. “No cal dir que el temps ens ha donat la raó”, han afegit. 

Segons les seues declaracions: “No es tracta d’obrir velles ferides, sinó de tancar-les. Durant la dictadura hi hagué uns altres veïns, fills de Rafelbunyol (una vintena), que foren assassinats pel règim feixista, els quals no han rebut mai cap reconeixement institucional.” 

I, després, afegeixen: “Es tracta d’apostar per edificar una nova societat basada en la democràcia, la tolerància i el respecte a les persones, en la qual s’esborren els símbols dels temps més foscos de la història més recent que puguen ser contraris a les normes de convivència.”

REAL I REIAL

REAL  i  REIAL

Hi havia una vegada un regne situat al sud del nord, i a l'est de l'oest. D'ençà molt de temps, els seu habitants estaven obligats a mantindre l'alt nivell de vida del seu monarca amb llurs contribucions periòdiques. Cada any, i amb un control exhaustiu perquè cap habitant poguera evadir l'obligació, passaven un per un pel Banc Reial i dipositaven els diners que els tocava. Les quantitats que corresponien a cada habitant no eres massa altes, ja que el país tenia una població prou elevada. Així i tot, un dia varen començar a eixir veus crítiques a través de diaris i altres publicacions, on es reclamava la implantació d'una República. Aquestes opinions solien posar contra les cordes els habitants que defensaven el manteniment de la Corona, ja que si bé les quantitats que aportava cada habitant podríem qualificar-les d'insignificants, totes elles multiplicades pel nombre d'habitants, atorgava al monarca i tot el seu entorn (que no era poc) una sèrie de privilegis que molts dels habitants no havien experimentat ni en somnis:  des de vacances d'hivern en les millors pistes d'esquí fins a vacances d'estiu navegant en iots d'última generació, des de formar-se en els millors universitats del món fins a tastar els menjars més selectes en països llunyans, des d'aprendre a pilotar avions sofisticats fins a visitar malalts amb un somriure estúpid en lloc de renunciar a tots eixos privilegis i desviar els diners rebuts del poble a investigació  (per exemple),..... Els defensors del rei s'apressaven a justificar-ho tot, buscant tremolosament arguments absurds com "la representació que ofereix el nostre Rei a l'estranger, beneficia les nostres exportacions". Unes exportacions que procedeixen d'empreses que malpaguen els treballadors (per exemple) , que evadeixen impostos (per exemple)  i que a més compten amb el vistiplau del govern de torn a canvi de no fer un acomiadament massiu de personal (per exemple).

No obstant, el descontent popular seguia en augment cada vegada que els habitants havien de molestar-se un matí de cada any per anar al Banc Reial i ingressar l'impost reial. En vista d'aquesta proiliferació republicana, el Rei i els governants (alguns dels quals havien defensat sempre la República, però ara un estrany virus els havia esborrat de la memòria aquesta dada), varen decidir recaptar els impostos d'una altra manera. Un brillant i astut llepacolzes (per no dir una altra cosa) va donar-los la idea: a partir d'ara no caldria obligar els habitants a fer la cua anual de rigor, i ingressar els diners (ja que això generava comentaris mentre la fila avançava lentament, i els comentaris donaven idees, i les idees formaven grups,i tot això podria acabar amb una majoria incòmoda). Què farien? Anualmemt designarien una quantitat a la Casa Reial, la qual aniria mig camuflada en els pressupostos generals de l'Estat. I fins i tot, encara va dir algú:  "no cal que vaja camuflada, pot ser ben visible, però com que ja no han de fer cua per anar a pagar, "el poble tragarà i s'hauran d'aguantar, oi que sí, majestat?"

El rei, que en tota la conversació havia estat silenciós, va tardar unes hores en assimilar el missatge. Finalment, després d'aquest temps, i pràcticament donant a entendre que ho havia entés, va donar la seua conformitat, afegint que ho sentia molt, que s'havia equivocat i que no tornaria a ocórrer.

NAIX EL BLOG

Avui, 11 de setembre del 2016, el blog SENS PÈLS A LA LLENGUA enceta el seu camí en la xarxa. Sense grans pretensions, amb molta humilitat però amb moltes ganes, dedicarem part del nostre poc temps lliure per oferir-vos notícies locals (geogàficament hem nascut per abastar sols la comarca de l'Horta Nord, al País Valencià), opinions i moltes altres seccions que anirem farcint de continguts a poc a poc.

L'equip inicial, format per persones de diferents pobles i amb diferents sensibilitats polítiques dins de l'esquerra, molt lluny de fer la competència als professionals de la informació, posem en la safata d'entrada una gran il·lusió pel projecte, a la qual cosa afegim un convenciment absolut de noves incorporacions futures. 

La periodicitat de les publicacions dependrà de la inspiració dels col·laboradors i col.laboradores. Fugirem molt d'abusar dels enllaços a altres mitjans, per tal de donar al blog una frescor que sol és legítima quan la creativitat és absolutament gestada dins del mitjà propi. Això no ens priva d'aprofitar alguna notícia o opinió a la qual calga una rapidesa de publicació -pel motiu que siga- per fer-ne ressò a través de l'enllaç escaient.

Totes les publicacions seran íntegrament en valencià, el català del nostre país, ja que un dels objectius del blog serà la defensa de la llengua en totes les manisfestacions possibles (notícies, opinions, literatura, hemeroteca de publicacions locals de poc ressò fora del poble que les publica, apartat lingüístic on vos acompanyarem de vídeos de curta durada amb suggerències i classes de llengua molt amenes, etc.)

SENS PÈLS, PER MOLTS ANYS!!

RACÓ DELS RENOMS

Els autèntics DNI dels pobles, les seues històries, si encara perviuen, en quins pobles es repeteixen, quina relació hi ha entre ells.... Una secció imprescindible.

LLENGUATGE

Aquesta secció incorporarà vídeos de curta durada, on intentarem corregir la quantitat de faltes ortogràfiques que es veuen fins i tot en textos oficials. La tasca a priori sembla impossible. No obstant, l'equip encarregat ha dissenyat una fórmula senzilla perquè -amb humor i imaginació- no convertir l'apartat en una classe avorrida de normes ortogràfiques, regles i excepcions.

És un repte enorme, però la preocupació que ens envolta, de vore que molts valencianoparlants li resten importància a la llengua (escrita, sobre tot), ens anima a intentar-ho. 

HEMEROTECA

Aquesta secció anirà incoporant digitalitzacions de publicacions locals de qualsevol poble de l'Horta Nord.