FALLA ARRANCAPINS (Toni Mercader)

FALLA ARRANCAPINS 

íntegrament en valencià

Xe, per què no?

Això mateix em preguntava quan ahir em vaig quedar parat davant el casal de la Falla Arrancapins, de València. Havia sentit parlar d'ella, però era la primera vegada que em decidia a visitar-la. Durant molts anys, el soroll, l'aldarull, les aglomeracions, la castellanització d'una festa tan valenciana, havien sigut objecte del meu allunyament a l'esdevinença. No sóc l'únic. El meu entorn habitual, de família i amics, alterat sensiblement en dècades, compartien majoritàriament aquesta visió de "valencià a la fuga" en aquestes dates.

Ahir, no obstant, després de contactar amb aquesta gent, he engolit amb plaer un bunyol d'esperança en la recuperació de la festa. Malgrat que -com deia el meu amic Joan- actualment és un poc d'aigua al desert.

Xe, per què no?

Aquesta Falla -ubicada en una illa on l'aigua que l'envolta és una ciutat que sovint és intransigent i agressiva en la catalanitat de la llengua- hi treballa amb una natu- ralitat envejable. Algun que altre insult em confirmen que han patit, però en general el veïnat ha entés una lliçó que malauradament compta amb poc alumnat cívic:  no fan despertades, les falles les construeixen amb fusta i materials reciclats, i no porten flors a una imatge des fusta (invent del franquisme l'any 1945, i per tant, molt lluny de la tradició que alguna veu vol imposar al si de la festa). 

Per què no, ales- hores?

Tal vegada la dubtosa gestió de- mocràtica de la Junta Central Fallera, potser el poder eclesiàstic unit a part de la política local (fins i tot alguna que és d'esquerres segons per a què), i al negoci que genera l'organigrama actual de l'esdeveniment, siguen obstacles difícilment salvables.

I quina porta podem deixar sensiblenent oberta, per l'escletxa de la qual puguem colar-nos  aquells i aquelles que volem canviar moltes coses?

Diria que està clar, no? La de la falla Arrancapins.

Xe, per què no?

Falles sense religió (Vicent Penya)

Falles sense religió

Cal desvincular urgentment la festa de l’àmbit eclesiàstic

No he comprès mai aquesta relació entre festa i religió, quan no entre festa i esperit castrense, que tant abunda en bona part dels esdeveniments lúdics i festius de la societat actual. En el món occidental s’ha aconseguit, a través del pas del temps i després de segles d’interferències, una desvinculació, si no completa sí important, entre la política i la religió, entre el món civil i l’àmbit eclesiàstic. 

És cert, tanmateix, que a l’estat es- panyol de fa poc més de quaranta anys, immersos en una de les tiranies més sagnants de la història de la humanitat, la dic- tadura del militar Franco, es produïa una simbiosi quasi perfecta entre política i religió. Els caps de l’església es beneficiaven del règim feixista per a portar a terme els seus efectes d’adoctrinament cristià (un adoctrinament que, paradoxalment, no tenia res a veure amb el missatge d’amor de Crist, sinó amb el control espiritual i ideològic dels ciutadans per part de les oligarquies polítiques i econòmiques) i els polítics addictes a la dictadura s’alimentaven de la religió per tal d’aquietar les consciències i propagar la seua ideologia reaccionària i facciosa. Però per quin motiu la religió ha d’impregnar d’una manera quasi omnipresent a hores d’ara les nostres festes? 

Des de sempre he vist les falles com l’expressió lúdica, festiva i provocadora del poble valencià. Estic convençut que una festa com aquesta no es podria donar en cap altre lloc del món només que ací. La congregació de ninots amb tota la seua simbologia, l’intens olor a pólvora i el soroll atronador, la sàtira corrosiva i graciosa, el foc i el sentit efímer de la vida, les aglomeracions de gent recorrent caòticament els carrers del cap i casal i dels pobles de les nostres comarques configuren una visió pagana i no religiosa de la nostra festa més universal. 

El vessant religiós de la festa, per tant, és sobrer. Cal desvincular urgentment la festa de la religió. No debades, el màxim exponent religiós de les falles, el que s’anomena l’«Ofrena», es va «inventar», ves per on, l’any 1940. Quina casualitat: en ple inici del règim franquista!

Segurament les falles, com moltes altres expressions festives, deuen tindre la seua tradició religiosa. No ho pose en dubte. La crema, sense anar més lluny, es fa coincidir amb el dia de sant Josep. Però sant Josep —per cert, el gran oblidat de la festa!—, què tenia a veure amb el foc, amb el tro i amb la sàtira? Com en la gran majoria de festes, no deuria ser una celebració pagana adaptada a la nostra civilització la que va donar origen a les falles? Tothom sap que una festivitat eminentment religiosa com és el Nadal es va produir per l’assimilació d’una commemoració de caire pagà de devoció al sol.

Per tant, si els orígens de la festa van ser pagans, deixem-nos de romanços eclesiàstics. Cal buidar les falles de contingut religiós. Tot seria proposar-s’ho, per molt difícil i complicat que semble. Potser d’aquesta manera, molta d’aquesta gent que en fuig, se sentiria més a gust amb la festa, hi participaria més sovint i la veuria amb millors ulls. Per què no?

DIA DE LA DONA 2017 (Toni Mercader)

València, 8 de març del 2017

Avui i demà se'n parlarà i se n'escriurà molt, del 8 de març. Cada any ens mobilitzem, homes i dones compromes@s i de plenes conviccions en la lluita per la igualtat, per a fer múscul al carrer i mostrar les nostres cares. Les gesticulacions facials, a cada lectura de pancartes o d'escoltar missatges reivindicatius, passen del somriure més alegre a les celles corrugades per la indignació davant d'injustícies i de certs fets. Ningú no nega que en alguns indrets llunyans, la desigualtat va de la mà del maltracte, vomitant de l'interior d'homes la més abjecta de les crueltats, i avalades per una legitimitat esfereïdora.

No obstant, no cal anar-nos-en molt lluny de la terra per descobrir so- latges d'anacro- nisme social i -sobre tot, amb grandíssima pena- d'ignorància i alça- muscles absurds. 

De camí al lloc de la concentració, una colla d'homes i dones, xiquetes i xiquetes, units no sols per amistat o vincles familiars, sinó a més per una solidaritat que ens empeny cada dia (no sols el 8 març) a aquesta lluita incansable i sense concessions, l'autobús de torn ens va mostrar la cara oculta d'una lluna inesperada. Una dona, ignorant de la seua pròpia pertanyença a la seua condició de dona, a la seua pròpia identitat femenina, esclava d'uns pensaments i costums imposats qui sap si pel seu entorn o generació, una dona -deia- va trobar-se en la valentia d'enfrontar-se dialècticament a un grup nombrós i pacífic de persones que exhibien i comentaven les pancartes amb frases ingenioses i de missatge profundament reflexiu. L'alça-muscles habitual d'una part de la població, que tira la tovalla davant de manifestacions o vagues, argumentant la dissortada frase de "això no val per a res", no sols no ens va desmoralitzar, sinó que serveix per a encoratjar més encara el nostre grup, veterà incansable en aquestes lluites. La dona alçamuscles, submergida en la seua tossuderia i ignorància, no va saber fer brollar les seues reflexions quan li vàrem fer una simple observació:  l'autobús el conduïa una dona. Llàstima que eixa valentia absurda que la va fer defendre allò indefendible, no la sabera canalitzar pel vessant escaient.

Mon pare ja està de vacances definitives, però vull recordar la seua transició d'un masclisme igno- rant (fruit d'una educació primitiva, pròpia de la seua generació) a una posada en escena d'igualtat. 
El respecte a ma mare el va tindre sempre, però l'assimilació del repartiment de les comeses de la casa va ser tot un fet. Mamprenent per la simple acció de parar i llevar taula -.influït per la meua constant incitació a la reflexió- va convertir la llar familiar en un exemple de paritat domèstica, tan difícil de trobar als anys 90.

Avui i demà se'n parlarà i se n'escriurà molt del 8 de març. Per això deixe les notícies i les anàlisis més profundes i insondables als professionals de la comunicació i als experts en la matèria. Jo només he posat un granet de sorra a aquest gran repte. I l'he posat com a home, com a ser humà convençut del missatge que vos transmet. Però no d'ara, sinó des de sempre, que jo recorde, com si el meu ADN portara les instruccions genètiques adequades, malgrat els llocs i els temps que m'ha tocat viure.

Enllaços d'interés

La llengua de les Falles (Vicent Penya)

La llengua fallera

Les falles: un element de normalització lingüística?

Prejudicis a banda, les falles són, o haurien de ser, un element cívic i cultural de primer ordre per afavorir la normalització lingüística. I que conste que aquesta afirmació no és, per part meua, cap exageració gratuïta. No debades estem parlant d’un dels esdeveniments festius, si més no, amb un dels teixits socials i populars de més implantació al País Valencià, que fa servir la llengua escrita, i també la parlada, en no poques de les seues activitats. 

Quanta gent desfila al voltant dels rètols que encerclen els monuments fallers i sent curiositat per llegir-ne els missatges escrits? Quanta gent està implicada en la redacció, l’elaboració i la lectura dels llibrets de falles? I quanta gent està relacionada directament o indirecta amb el món faller que, en teoria, hauria de funcionar preferentment en la llengua del país? Segons diuen els entesos, només a la ciutat de València, hi col·laboren més de cent mil valencians i quasi quatre-centes comissions. 

Personalment, he de confessar que la meua primera trobada amb el català escrit, la primera vegada que vaig veure paraules escrites en la meua llengua, va ser a través de les falles. Corria l’any 1973, o potser el 1974 (cap al final del règim terrorista del militar assassí), i tindria jo uns onze o dotze anys. 

Va ser aleshores que vaig prendre consciència del fet que la meua llengua posseïa, com qualsevol altra llengua del món, un codi de comunicació escrita. Aquesta presa de consciència tan transcendental en la meua vida li la dec, ni més ni menys, a les falles. I de fet, anys més tard, em vaig dedicar, tant professionalment com artísticament, a les tasques “lingüístiques”. 

Tanmateix, una cosa són els desitjos i una altra de ben diferent, la realitat. En aquest aspecte no totes les falles contribueixen, o volen o poden contribuir en igual mesura, ni fins i tot en el mateix sentit, a la normalització lingüística. Ací ens podem trobar amb un gran ventall de possibilitats. 

Jo, com a observador que sóc d’aquestes qüestions, he pogut percebre efectivament una bona varietat de situacions lingüístiques en la nostra festa més coneguda. Des de falles que fan servir una llengua estàndard amb una correcció envejable, fins a falles que fan servir un valencià tot ple de faltes d’ortografia amb una perversa i vergonyosa intencionalitat política, passant per una gran majoria que fa ús d’un valencià normalitzat però sense massa correcció, i una minoria (encara sort) que simplement utilitzen el castellà. 

No obstant això, és cert que, pel que jo conec, la majoria dels reglaments del conjunt de les juntes falleres del país, si no tots, decreten que les comissions han de fer servir la normativa que dicta l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com a organisme regulador, i que, en cas contrari, hauran de suportar fins i tot mesures punitives. Ara bé, també és veritat que l’Acadèmia, tot i que reconeix implícitament la unitat de la llengua catalana, sempre ha apostat per un model lingüístic que moltes vegades presenta un caràcter, com a mínim, col·loquial i empobridor. 

Quina evolució “lingüística” mantindran les falles a partir dels nous vents polítics i culturals que travessen el país? Seran per fi un factor normalitzador de la llengua, un element divulgador i de foment del nostre valencià, el català de tots? Anirem observant-ho, al llarg dels propers anys, amb una especial atenció.