L’Horta encara
L’Horta: aquest singular tros de terra que hi ha al voltant del cap i casal, del qual diem comarca. Hi ha qui la defensa com un àmbit pròdig de fruites i hortalisses, com un indret ruixat per la flaire de la flor del taronger i per la pudor intensa dels fems dels camps. No són uns simples nostàlgics dels temps de la barraca i la tartana, sinó persones amants de la terra que estimen la vida i la qualitat de vida.
L’Horta: aquesta entelèquia tel·lúrica que sobreviu entre dues aigües i entre més de dos focs. Hi ha qui la defensa com un àmbit sense excés de formigó i quitrà, com un indret allunyat d’aquest maremàgnum de carreteres omnipresents que s’estenen per tot arreu com una teranyina enorme, i exempt d’aquestes malparides rotondes amples com una plaça de bous que et sorprenen a cada pas. No són, en absolut, detractors del progrés de l’ésser humà, ni de bon tros, sinó persones que entenen el progrés com un objectiu per al benestar de la dona i de l’home.
Però, com hem pogut comprovar al llarg d'aquests darrers anys, més formigó no significa més progrés. A hores d’ara, més formigó vol dir, ni més ni menys, un nivell inferior de qualitat de vida, almenys ací a l’Horta. Perquè ja en tenim prou de tant de formigó que no para d’aplanar aquesta plana que un dia va ser terra fecunda i fèrtil, i que ara només és un àmbit d’incertesa amb un futur incògnit. I si més progrés significa alguna cosa, ara i ací, és el següent: horta. Regenerar l’horta, conservar-la i estimar-la i posar les bases perquè no es degenere encara més. És a dir, que siga un indret pròdig de fruites i hortalisses, i ruixat per la flaire de la flor del taronger i per la pudor intensa dels fems dels camps.
Hi ha qui ha venut l’horta al millor postor, com si haguera venut l’ànima al diable (i no precisament a un diable de Massalfassar, sinó a un de ben roín, amb cua i banyes, i amb una cartera farcida de bitllets), i n’ha tret un bon rendiment econòmic i molt bones possibilitats d’autopromoció.
Hi ha polítics (esperem que siguen "polítics" del passat) que es creuen aprenents de faraó i en l’única cosa que pensen tot el sant dia és a fer obres i més obres amb els diners del poble (obres faraòniques, per descomptat), que satisfacen el seu egocentrisme i que servisquen de falla urbanística de cara a la galeria, que això sempre vesteix prou i és molt lloable, de manera que així intenten perpetuar-se en el poder.
Hi ha qui ha plantat a l’horta no cols ni encisams, ni bajoca ni pimentons, sinó plataformes metàl·liques que es transformen en unes naus llarguíssimes i enormes que, segons diuen, serveixen per a disminuir la quota de l’atur i donar la felicitat a les famílies. I també hi ha qui ha plantat bungalous i adossats com qui planta bolets, amb la idea altruista de rebaixar encara més l’atur i de fer molt més felices les famílies, mentre que en l’interior de les ciutats molts habitatges es moren de tristesa i de buidor sense cap ànima que els habite.
Tot això, dosificat, podria servir de res? Tal com assevera la sentència bíblica, no solament de pa viu l’home. L’home i la dona també mengen fruites i hortalisses, i paisatges verds, i pau i harmonia. Perquè l’horta ha de ser molt més que tot això: aquesta extensa planura que alguns ens volen convertir en un immens parc industrial o en una descomunal zona urbana.
La llàstima, i també la sort, és que la gran majoria del veïnat dels nostres pobles són partidaris de la protecció i de la conservació de l’horta. Llàstima perquè és com allò que tot el món defensa, en què tot el món està d’acord, però que els resultats finals són contraris a la voluntat popular. (Tots som partidaris de la promoció del valencià, per descomptat, però la promoció del valencià sembla que mai no arriba). I sort perquè aquesta explícita voluntat ciutadana ha de ser el germen, el motor, per a una contundent resposta popular que pressione les administracions públiques i tots els factors socials implicats, i que faça possible el que ara com ara sembla una utopia: que l’hort de tarongers del tio Vicent o que el camp d’encisams del tio Pepet no es vegen convertits, d’ací uns mesos, i com per art de bruixeria, en un complex d’adossats o en una llarga retafila de naus industrials.
