Reconeixement a Isabel-Clara Simó (Vicent Penya)

Llegir els seus llibres, el millor homenatge

Isabel-Clara Simó rep el reconeixement del món cultural valencià

La redacció de SENS PÈLS A LA LLENGUA va assistir divendres 24 de febrer al sentit i calorós homenatge a Isabel-Clara Simó a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Amb aquest acte, Acció Cultural del País Valencià i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana volien celebrar la recent concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’escriptora alcoiana, de “reconeguda trajectòria i compromís públic amb la llengua, la cultura i el país”. 

Isabel-Clara Simó va nàixer a Alcoi el 1943. Periodista i política, autora d’una obra prolífica, se la considera una de les escriptores més importants de la literatura catalana actual. Ha rebut nombrosos premis i al 1999 se li va concedir la Creu de Sant Jordi per la seua trajectòria literària. 

D'esquerra a dreta: Vicent Berenguer, Mari Carme Arnau, Ramon Guillem, Josep Guia, 

Manuel Molins, Vicent Penya, Isabel-Clara Simó, Núria Cadenes, Joan Francesc Mira, 

Gemma Pasqual, Carles Cortés, Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner.

L’acte va estar conduït per l’escriptora Núria Cadenes i, entre el públic assistent —un centenar de persones—, es va comptar amb la presència dels editors Eliseu Climent i Josep Gregori, del president de les Corts Valencianes Enric Morera, del pintor Antoni Miró, del músic Vicent Torrent, del cineasta Ventura Pons, del secretari d’ACPV Toni Gisbert, del sociolingüista Ferran Suay, dels professors Juli Peretó i Carles Cortés, dels polítics Josep Guia i Alfons López Tena, dels periodistes Amàlia Garrigós, Vicent Sanchis i Alfons Llorenç, i dels escriptors Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Ramon Guillem, Esperança Camps, Vicent Penya, Manuel Molins, Mari Carme Arnau, Vicent Berenguer, Juli Alandes i Mercè Claramunt, entre altres.

Després de les paraules de felicitació de Gemma Pasqual, vicepresidenta de l’AELC i d’ACPV, es projectà un audiovisual sobre l’homenatjada, que va estar arredonit amb un suculent sopar. L’altre Premi d’Honor de la sala, Joan Francesc Mira, també tingué uns mots per a l’autora, i reblà el clau amb la frase: “El millor homenatge que li podem fer a Isabel és llegir els seus llibres”. L’acte va cloure amb l’actuació del cantautor Miquel Gil i amb un brindis amb cava de la terra per part de tots els assistents. Una nit plena d’emocions, sentiments i paraules de lluita i d’afecte en un merescut reconeixement a una de les escriptores valencianes més imprescindibles. 

 Fotos: Jesús Prats

ANALÍTICA REIAL (Toni Mercader)

ANALÍTICA REIAL

De bon de matí la tia Paca s'ha posat a plorar.  De seguida, la sala del consultori li ha fet rogle per a conhortar-la.  Una de les infermeres l'ha ajudat a seure en una de las cadires, just al costat d'un un home vell que lluitava per posar-se la jaqueta sense  fer malbé el cotó-en-pèl que li tapava el petit forat que li acabaven de fer.

Entre sanglots, la tia Paca no parava de dir paraules soltes, però sense sentit a l'hora de formar frases coherents. No m'agrada tafanejar, però la situació ho requeria. Xiuxiuejant m'he adreçat a la infermera per intentar traure-li la informació.

       
         -Pobra dona! -ha cridat, com si el volum de les seues paraules poguera ajudar a defensar una injustícia- Porta tota la setmana venint a traure's sang.  Cada dia li féiem entendre que no podia ser, que necessitava l'autorització de la seua metgessa de capçalera.

El rogle de gent va fer un silenci llarg. Ningú no trobava preguntes. Veient les cares, la infermera va continuar el seu relat.

          -La tia Paca només volia saber saber si tenia la sang blava. Veges quina ocurrència!

Una barreja de rialles apagades i de rebombori carregat d'interjeccions va donar pas a un desgavell de defensors i detractors de la reialesa.

        -A hores d'ara! -vaig intentar submergir la meua frase entre tant desordre oral- A hores d'ara! -la segona vegada vaig aconseguir que una gran majoria m'escoltara- A hores d'ara encara hi ha qui creu en això? Mentre tinguem eixa família privilegiada a càrrec dels nostres esforços, ni hi haurà justícia igual per a tots ni deixarem de ser un territori més folklòric que seriós.

Una colla de defensors de la " Gran Família"  se'm va tirar al damunt. Físicament. La sala d'espera d'extraccions del Centre de Salut es va convertir en un ring. Els pots d'orina dels usuaris, barrejats amb tubets de sang acabats de coure, varen dibuixar en l'aire malabarismes de colors per acabar escampats per terra, esbossant il·lustracions abstractes en papers, jerseis, jaquetes,.... Algunes infermeres van intentar separar els dos bàndols, però també varen rebre de valent.

La policia local va intervindre. Set detinguts, tres d'ells ferits, quatre cadires destrossades, dues persones amb atacs d'ansietat, trenta-cinc mostres analítiques perdudes,.....

Mentre se me'enduien emmanillat, vaig sentir com algú pregonava a l'aire:

            -Collons, la tia Paca, la que ha muntat!!!

Però mentre tot açò passava, la tia Paca s'havia colat en l'interior de la sala d'extraccions, i estava en el procés d'intent de convenciment d'un infermer, a qui li estava suggerint que analitzara bé l'orina, ja que estava convençuda que "es podia convertir en vi".

POEMES DE LA INCERTESA

Poemes de la incertesa

Primer llibre de poesia de Roser Furió

‘Ulls de nit’ és un dels llibres més sentits i patits que he conegut, un poemari ple d’imatges impactants i de sensacions vitals. Es tracta d’un recull de versos que és producte d’una d’aquestes etapes de desolació i d’incertesa que de tant en tant ens proporciona l’àmbit indesxifrable de la nostra existència.

Roser Furió, l’autora del llibre, és una dona compromesa amb la seua societat i el seu poble, amb la nostra llengua i la nostra cultura. Nascuda a Canet d’en Berenguer el 1953, és mestressa de casa i, aquest, el primer llibre que publica, amb el qual va guanyar el Premi de Poesia Ciutat de Carlet, tot i que alguns dels seus poemes ja circulaven per les xarxes socials d’Internet. Inquieta i implicada en moltes i diverses iniciatives culturals, ha participat en nombrosos recitals de poesia per tot el País Valencià i arreu dels Països Catalans.

En ‘Ulls de nit’, publicat en l’Editorial Neopàtria, Roser Furió fa un despullament emocional i psicològic complet, un ‘striptease’ poètic com pocs poetes s’han atrevit a fer.  

El poemari deu molt a Fernando Pessoa i, sobretot, al seu memorable ‘Llibre del desassossec’ , o ‘Llibre del desfici’ segons algunes edicions. 

I per què “Ulls de nit”? Aquest desconcert que és la vida, aquesta aflicció que sentim de vegades, ens omplin d’incertesa durant el dia i de fatiga durant la vigília, de manera que, irremeiablement, ens prenen la nit i ens trenquen el son.

Roser Furió ha sabut reflectir en els seus poemes els pensaments i els diversos estats d’ànim que ha anat patint durant el procés d’escriptura o en el temps anterior a aquesta fase. “Desassossec” i “dubte” són paraules clau en el llibre. 

Ens trobem amb un poemari que presenta una indubtable càrrega existencialista. Ara bé, a diferència dels escriptors existencialistes que tots coneixem —Fernando Pessoa n’és precisament un dels més destacats—, en la poètica de Roser Furió no trobarem una conclusió tan funesta i dramàtica com en aquests autors, sinó un missatge més clar i esperançador. Comptat i debatut, la poeta veu la llum al final del túnel i això farà que se n’allibere, d’aquesta etapa de desolació i incertesa.

EL VERÍ DEL TEATRE

     L'any 1981 va caure en les meues mans un exemplar d'EL VERÍ DEL TEATRE, de Rodolf Sirera. Jo era molt jove, i en aquell moment m'apassionava aquell món . Imaginava la màgia de l'escenari, interpretant els més diversos papers, acompanyat  per gent amb les mateixes inquietuds que jo. M'ho havia passat molt bé mesos abans representant un fragment d'una obra de teatre de Woody Allen. A l'igual que en l'obra de Sirera, eixien sols dos personatges, la càrrega de text dels quals era evident. Però alguna cosa em deia que no seria igual.

De tornada cap al meu poble, en el sorollós trenet que eixia de l'antiga estació del Pont de Fusta de València, vaig devorar el text àvidament, fins al punt que pràciticament vaig acabar de llegir tota l'obra en arribar a la meua destinació. Una doble sensació dificil d'explicar em va envair durant algun temps. D'una banda, em vaig traure el barret davant aquell prodigi literari, tan sofisticat i alhora tan senzill, captivant la meua ànima lectora de principi a fi, com qui es delecta amb  el sabor de l'àpat més saborós que hagués tastat mai. I d'altra banda, vaig obrir els ulls davant la inimaginable dificultat interpretativa.

A l'interior del llibre, a més, s'explicava que l'any 1978 l'obra havia estat enregistrada per a TVE a Catalunya (encara no existia TV3), i un dels protagonistes era el nostre benvolgut i enyorat Ovidi Montllor. Una obra escrita per un valencià i interpretata a Barcelona per un altre valencià. Un munt de satisfaccions estimulants per a la unitat de la llengua, tan qüestionada en aquells anys pel blaverisme més intransigent.

      

   

Però el plaer absolut va ser quan anit -més de trenta anys després- vaig ser testimoni  del directe més absolut. Al Teatre Micalet de València, en una preestrena íntima i càlida, mig centenar de persones vàrem assistir a la posada en escena de l'obra. Aquesta vegada els personatges eren dues dones, dues actrius, dos monstres de la interpretació, les quals -amb aquesta prova de foc- varen dignificar llur professió.

Amb un escenari original (un cercle amb dos nivells, simulant l'interior d'un circ romà, molt escaient per a l'evolució de les reaccions de cada personatge- i una senzillesa d'escenari que no per això deslluïa l'acte, arrodonien un decorat vestit per a l'ocasió. M'havia rellegit l'obra uns dies abans, i curiosament tenia el text molt fresc a la memòria. I vaig assaborir cada línia, anticipant-me a l'evolució dels fets. Entenc que qui no coneixia l'obra, la sorpresa dels esdeveniments pot fer més atractiva la representació. En el meu cas, però, no vaig trobar a faltar aquesta exquisidesa pròpia de les intrigues més enrevessades, i vaig gaudir de prinicipi a fi.

Un excel·lent per a les actrius Pilar Almeria i Cristina Garcia, per al director Joan Peris, i per descomptat un molt que complet excel·lent i brillant a Rodolf Sirera, el qual va comprovar ahir que -malgrat el pas des anys- aquesta obra ja està immersa en les autopistes de les gran creacions literàries de tots els temps en la nostra llengua.

Poesia adherida a la memòria

Poesia adherida a la memòria

"Després vingué la música" 

CD antològic del poeta Manel Alonso

No cal dir que la paraula escrita té la força del misteri i alhora de la concreció, l’encís de l’ambigüitat i, al mateix temps, el poder de la precisió. Sense cap mena de dubte, la poesia és per a ser llegida, però sobretot per a ser recitada i, en última instància, per a ser cantada. 

Això em ve al cap després de tornar a escoltar l’últim treball en format de CD d’un dels escriptors més singulars i polifacètics de la comarca de l’Horta Nord: Després vingué la música, una antologia de poemes musicats de Manel Alonso.

En la nostra cultura hem comptat i comptem amb grans rapsodes que han donat a conèixer amb les seues veus i les seues interpretacions el bo i millor de molts dels nostres poetes. De seguida ens ve a la memòria el nom d’Ovidi Montllor i, entre tota la producció del cantant d’Alcoi, el seu treball magistral Coral romput, doble LP en què recitava l’obra homònima de Vicent Andrés Estellés. 

A hores d’ara disposem d’altres bons recitadors que donen a conèixer per tots els racons de la nostra geografia la poètica més recent, com ara Joan Femenia, Francesc Anyó, Sterxu Villanueva, Vicent Camps, Roser Furió, Josep Pedrals, Manel Arcos..., i d’alguns grups poètics que s’hi dediquen: Oh Foll Amor, Argila de l’Aire... 

Però quan la poesia pren volada i se’ns queda agradablement adherida a la memòria és, per descomptat, quan ha estat cantada. En aquest aspecte, no cal dir que la nòmina de músics, cantants, cantautors i grups musicals que s’han dedicat a cantar els versos dels nostres poetes ha sigut, a hores d’ara i al llarg del temps, força extensa i important. 

Molts de nosaltres hem arribat a l’obra de poetes com Ausiàs March o Anselm Turmeda, Salvador Espriu o Pere Quart, gràcies a les versions cantades per Raimon; Miquel Martí i Pol, gràcies a Lluís Llach; Vicent Andrés Estellés gràcies a Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Paco Muñoz, Carraixet, etc.

La veritat és que no acabarà mai de sorprendre’m la vitalitat que, malgrat tot, encara manté el nostre país. És cert que hem rebut colps molt forts per totes bandes, en contra de la nostra llengua i la nostra cultura, però també és veritat que el País Valencià i la resta de Països Catalans s’han mantingut, a pesar de tot, “rabiosament” fidels a les seues arrels. A casa nostra comptem amb associacions com la Federació Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la Societat Coral El Micalet, Ca Revolta, El Tempir, El Bassot, El Pont, etc., i també persones que de manera individual han treballat incansablement per la terra i per la llengua, que han mantingut la flama d’aquesta vitalitat. I Manel Alonso és un clar exponent de tot açò que parle. 

L’infatigable escriptor puçolenc, com a poeta apassionat que és, ha volgut que els seus poemes, o almenys un tast antològic de la seua obra poètica, se’ns quedaren adherits a la memòria en forma de cançons. I ho ha aconseguit amb escreix. 

Manel Alonso ens ha oferit en aquesta ocasió un treball peculiar, elegant i impagable. Es tracta d’un doble CD en què més de vint cantants d’arreu del país han donat forma a una antologia de poemes musicats de l’escriptor de Puçol. Pel que fa a les lletres, podem trobar-hi un recull que és una mostra ben representativa del conjunt de la seua obra poètica. Títols com “Conte de la Ibèria Oriental”, “Festejaren la sort”, “De vegades”, “Diürn amb harmònica”, “Dona”, “Cavallers, ara va de bo”, “Sol per la serra Calderona” o “Crides a tota veu el meu nom” ens donen una idea molt encertada i fidel de la seua trajectòria poètica. 

Manel Alonso (a la dreta)
 amb Vicent Penya (l'autor de l'article)

Però el treball no acaba només amb això. Amb aquest doble CD, Manel Alonso, com a gran entusiasta de la música en català, ha aconseguit aplegar en un projecte únic un conjunt important de cantautors i músics d’arreu de les nostres comarques que, amb tota la seua heterogeneïtat, es dediquen a la cançó en la nostra llengua. En Després vingué la música podem escoltar des del cant d’estil fins al hard rock més cridaner, passant, òbviament, pel pop, el folk i el blus. 

Vull destacar la peça “Dona”, un crit en contra de la violència de gènere, composta i interpretada superbament per Carles Pastor, i que compta a més amb la col·laboració de Miquel Gil. (Per cert, de Carles Pastor trobarem en la seua discografia el CD Els ulls de Bob, un excel·lent treball en què musica onze poetes valencians actuals.) I la inflexió modelada d’un artista ascendent com és Andreu Valor, que ens canta “Conte de la Ibèria Oriental”, un poema reflexiu sobre l’actualitat política i social. 

Però també trobarem títols com “Gemegava el teu nom”, compost pel cantant i pintor de Rafelbunyol Garri Campanillo, “Diürn amb harmònica”, de Doctor Dropo, “Fluid sonors” de Carles Enguix, o “Un dia tornaràs” de Rafael Estrada. 

El disseny del CD, elegant i modern, agradable i estèticament impecable, ha anat a càrrec de Xavier Alcàsser. I les paraules introductòries del treball són obra del professor Josep Vicent Frechina. Un pròleg excel·lent d’una qualitat extraordinària. 

En definitiva, un projecte d’un escriptor laboriós i incombustible com Manel Alonso que ens sorprèn pel seu bon gust i per la seua versatilitat estètica. No us el podeu perdre.

EL CAFÉ

UN CAFÉ, PER FAVOR

                 La influència de costums absurds procedents de la capital de la meseta sincerament em trau de polleguera. No cal pensar gaire per assumir que vivim en un món envoltat de gent de diferents llocs, diferents costums i per tant diferents cultures. Però quan algun d'aquest costum és senzillament una mica desenraonat, la cosa m'empeny a la molèstia.

            No sé des de fa quants anys que pels nostres bars i cafeteries, quan demanes un café, el cambrer o cambrera necessita la constatació estúpida de preguntar-te si el vols "sol". Cert és que cap a l'oest, on els edificis governamentals adornen la seua entrada amb lleons de pedra, existeix aquesta extravagància il·lògica de servir-te un "café amb llet", si demanes "un café".

            Amb el cervell en safata, obert i amb la comprensió humana ben visible, no ho entenc. És que potser si demanem una "cervesa" i no matisem allò de "sola", tal vegada se'ns serveix una barreja de la beguda sol·licitada amb gasosa?

            Personalment seguiré demanant un "café" o un "café amb llet", esperant que la coherència del ram hosteler valencià no es deixe enxampar per les rareses ni els invents del ponent més proper geogràficament, però molt allunyat de les nostra idiosincràsia més clara i sens pèls a la llengua.